Bé, i a tot això estem ja a 22 d'agost. Un agost letàrgic i extrany, que són dos. Agost ple de crits, de petons, de jocs i rialles; agost de quietud, solitud, de silenci i tristor. Agost allegro -vivace de sol calor i aigua. Agost Lento-assai (i subdividit), de pluges i fred...
Encantat de coneixem, fins ara, fins aquests dies que em costa soportar aquell que em mira des del mirall. Mira que el vull fer entendre: penso, escrit, li parlo... i res. No em fa cas. Pitjor que mai, de cop i sense cap explicació. Bé, explicació sí que n'hi ha, tot i que no ens agradi.
Per primera vegada en aquests dos anys cau sobre ell, com una llosa, tot el pes de la solitud.
-Encara no has aprés? A què esperes? Et moriràs a poc a poc si no t'hi poses. Com l'ocell que mor a poc a poc a la branca de l'arbre, fet una boleta que amaga el seu cap petit. Fins que les seves potetes ja no poden matenir el seu pes.
-Ha arribat el moment -li torno a repetir-. Fa una setmana eres una persona feliç. Amant i estimat.
No aconsegueixo que es posi en moviment. Li tinc apreci i vull que sigui feliç... que aprengui a ser feliç. És bona persona... si aconsegueixo aixecar-lo del sofa, passejar amb ell pel carrer, fer-li venir ganes de viure us ho diré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario