Sol amb mi mateix
decideixo no preguntar-me,
deixar que el silenci s'imposi
i al final,
el meu jo mateix comença el diàleg.
La meva ment, discorre lliure
en la contemplació
fins que apareix una pregunta.
D'on ens vé aquesta necessitat de preguntar-nos?
A la pregunta segueix una resposta.
Ja hi som!
Es trenca el silenci i la contemplació
i s'imposa un diàleg, tal vegada intrascendent.
Quin enrenou que fan aquests ocells!
Quin escàndol de primavera,
de colors i de sons...
De nou s'imposa el silenci,
la contemplació,
l'admiració i la .............
Per què tot torna a portar-nos
a aquella antiga cançó?
al camí que es fa caminant,
al camí planer i llarg?
Continuo encantat d'haver-me conegut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario