La Bella dorment, Txaikovski

foto: Bill Cooper, web Liceu

A casa teniem un plat de discos que, arreglat pel "manetes" del meu pare, s'havia convertit en tot un equip d'alta fidelitat. Eren altres temps, es clar, res a veure amb els mp3, p4, p5... de manera que teniem una dotzena de discos (que la cultura sempre ha estat cara) i entre ells recordo especialment tres: el concert "emperador" de Beethoven que m'havia regalat en Juan Carlos (el vocalista d'Oasis, el grup al que pertanyia el meu pare), els concerts per a trompeta interpretats per Maurice André ( que el meu pare escoltava incansable i ple d'admiració) i els ballets de Txaikovski: El llac dels cignes, La Bella dorment...

La meva filla, la Berta, fa jazz... bé, no és ben bé ballet però us puc jurar que té autèntica passió (no para de ballar i fer saltirons per tot arreu) i aquest any voliam portar-la a un espectacle de dansa. Aprofitant la representació a Barcelona del Llac del Cignes a càrrec del cos de ballet del Covent Garden, vam decidir anar al Gran Teatre del Liceu a veure aquesta representació. L'activitat tenia dos objectius: el primer era, lògicament, veure l'obra el segon portar els nens al Liceu.

De fet ens van créixer els nans en el moment en que ens vam adonar que el ballet coincidia amb una altra passió d'un altre membre de la família, el Marc: la final de la copa del món de futbol, a la qual, i per acabar-ho d'adobar jugava la selecció espanyola.
Sort que l'opera acabava a les 20:00 i la final començava a les 20:30...

La impressió que produeix un teatre com el Liceu la primera vegada que entres és d'esplendor. La utilització del daurat enlluerna fent honor a una de les principals funció d'aquest teatres burgesos en el segle XIX. L'escala principal, el vestíbul, el saló dels miralls... són estances que et fan sentir-te en un altre moment de la història. La platea sembla petita en comparació del que estem acostumats a veure en fotos o en la televisió.

Ens vam dirigir al tercer pis a l'espera del començament de l'espectacle. Quan les llums de sala declinen fent un suau dimminuendo l'orquestra pren protagonisme. La JONC. Ens podem felicitar de l'alt nivell dels joves estudiants de música de Catalunya. A continuació és el teló que puja deixant un contrateló boirós on es projecten imatges clàssiques.

La història de la Bella dorment es va anar desgranant poc a poc, totalment entenedora, explicada amb les sutileses de les mans, els braços , les cames i els peus delsballarins. Tècnica delicada, comunicació sublim a partir del moviment. Els ulls de la Berta oberts sorpresos, el somriure nerviós de qui sabia que això era un regal per a ella, en reconeixement a la seva principal afició (el dia anterior havia ballat al festival de la seva acadèmia de dansa)...

En els dos entreactes que van haver, vam recòrrer parts més noves del teatre: el foyer, l'espai liceu... els nens van voler pujar al cinquè pis i comprovar la panoràmica del coloseo des d'allà dalt.

La Bella dorment va continuar i amb ella la nostra fantasia... reconeixent el gran valor artístic i cultural d'aquest esdeveniment. Teló, darrer acord, salutacions... Quatre somriures en les nostres quatre cares i...

cap al metro, a veure si a Plaça Espanya podiem veure quelcom a les pantalles gegants de la final del mundial... Per cert, Espanya va guanyar la final a Holanda i el somriure del Marc va ser, si cap, més accentuat