CLIC - CLAC
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
les llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb la seva ululant sirena,
els neons del local del costat que no descansaran fins les 3 de la matinada, penetren intermitents fins la paret del fons...
Puc copsar com algú camina pel carreró amb passes desiguals, arrítmiques, pesades...
el soroll d’un cotxe que marxa per la cantonada i les agulles d’uns talons que taladren les llambordes mullades.
Els meus ulls s’obren i observen el desolat sostre: la pintura que es despren del racó, la vella làmpada penjant.
Les respiracions dels meus companys es barregen. Qui més qui menys omple amb els seus roncs les cantonades de l’habitació.
La maquinària de l’ascensor es posa en marxa sonorament i pesadament, l’aparell baixa mandrós anunciant amb un CLIC-CLAC el seu pas per cada pis.
La porta grinyola en obrir-se - com queixant-se del seu dur treball.
Se senten veus barrejades a la cabina, retrets i algun crit ofegat en la nit.
De nou la gàbia de l’ascensor que s’obre i les passes desiguals i desacompassades que s’apropen a una porta.
Un soroll sord en tres temps l’obre pesadament.
Els meus ulls observen la làmpada penjant que es mou a cada pas de la parella del pis de dalt.
Discuteixen, parlen amb aquelles paraules incomprensibles amb que sempre parlen els veïns.
En la remor de les seves paraules els meus ulls es van tancant intermitentment.
Les parpelles pesants tanquen el teló sobre la làmpada penjant.
Un sol intens m’escalfa la cara, l’olor a terra seca i pols inunda les meves narius.
Els murmuris incomprensibles ara es tornen plens de sentit, el timbre es va atiplant fins convertir-se en la veu de la mare:
- Oum tara, Oum ba mousso... m’en vaig mare.
- Bara be thiama, hi ha molta feina per tothom... el futur a Europa existeix, aqui només puc esperar la mort.
- Somorodô? I Moussodô? Dîn ka kene? I la familia? I la teva dona? I els nens?
- Ya foy oum tara, no serà un problema quan tingui feina vindran amb mi. Tindrem una casa, els nens aniran a escola i t’enviarem diners per ajudar-te a tu i la familia.
Les veus del pis de dalt s’intensifiquen, les meves parpelles es tornen a obrir, un crit ofegat, gemecs i sanglots, un plor... un dilatat silenci.
Trobo a faltar la Kanaré amb el seu somriure franc, les seves dents separades i els seus ulls que destil.len alegria.
Com seran ara els teus ulls, Kanaré, tres anys després de la nostra separació?
Al pis de dalt les veus es tornen silencioses i càlides.
- Oum ba mousso, Kanaré... però tornaré aviat.
Tindrem una casa,
els nens aniran a escola. Mentrestant t’enviaré diners per ajudar-te a tu i la familia.
Aquella nit vam fer l’amor per darrera vegada, dolçament, com si fos la última.
A dalt, els veïns s’apaciguaven, la làmpada s’acompassava al soroll del matalàs de dalt. Els meus ulls es tancaven i abraçaven la Kanaré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer ressonen al meu cap...
una ambulància fa aturar el meu taxi entre udols i llums grogues,
els neons del club show continuen encesos,
les noies deuen estar aguantant el pelúltim whisky de l’últim pesat de la nit.
En Fran camina de costat a costat de la vorera, jo pago el taxi que derrapa per fugir del nostre barri de mala mort.
Intento mantenir en peu en Fran, però els meus peus s’entortolliguen amb aquests maleits talons.
Arribem al portal de casa sortejant vòmits i pixums de cervesa i alcohol.
La façana cau a trossos.
El vell ascensor trenca el silenci de la finca amb el seu murmuri mecànic.
CLIC-CLAC tercer, CLIC-CLAC segon, CLIC-CLAC primer, CLIC-CLAC entresol...
En Fran m’escridassa
–Ets una puta, i sempre ho seras.
Intento clamar-lo:
-Tranquil Fran, deixa’m que t’ajudi potser has begut massa.
–Deixa’m meuca, puc jo sol...
Arribem al quart pis, en Fran s’entrabanca amb la reixa de l’ascensor.
–Cullons d’ascensor!!! Òstiaputa!!!–crida.
S’obre la porta i entrem en l’estança.
Em dirigeixo al bany, sec al water i eixugo els meus ulls amb un mocador.
Em recosto en la paret i recordo les muntanyes de Romania, l’olor a camp, a coriandre, a timó, a fonoll... El meu pare dient-me:
- Chase un vis, viaţă în Spania nu este atât de uşor
persegueixes un somni, la vida a Espanya no és tan fàcil.
-Acolo este locul de munca, tata, posibilitatile... hi ha feina pare, possibilitats que aqui no tenim.
Un crit greu,
-Mihaela, Mihaela!!!! On t’has ficat bagassa?
Llenço el kleenex al water, estiro de la cadena i surto del bany.
–Digues Fran
-Posa’m un whisky
–Ja has begut massa Fran
-No estas aqui per a opinar, posa’m el wisky i balla per mi, com fas amb aquells fastigosos del club.
Preparo la beguda d’en Fran mecànicament, la meva ment s’evadeix en l’autocar que ens va portar a Barcelona a Maria, Nicoleta i a mi.
En els primers dies a la ciutat buscavem la feina que mai vam trobar, fins que s’ens van acabar els diners.
Llavors “l’agència” ens va reclamar el deute i ens va posar en contacte amb en Fran.
En les primeres converses amb el pare li deia que haviem trobat feina en una benzinera, ell es pensava que serviem combustible.
Poc a poc les trucades a Romania s’anaren distanciant.
Com explicar-li a un pare aquesta situació?
Ploro,
un riu de llàgrimes anega la meva ànima...
en Fran apareix a la porta. A la seva manera és delicat, m’acaricia el cabell, amb el seu alé d’alcohol em diu
–Vine bonica, no ploris, ets la més bella, la més bonica de totes.
De què serveix ser la més bonica de totes les putes?
Per treballar en un club i no a peu de carretera?
M’adreça al llit, els meus ulls, encara plorosos, es tanquen i pensen en aquell company i aquells fills que potser mai no tindré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb un planyent crit,
les llums de neon del local de davant penetren pel finestral de l’hotel.
M’aixeco i miro les Rambles,
A l’altra vorera una parella de borratxos surt d’un taxi ensopegant matusserament.
La dona segueix l’home embriagat i li ajuda a mantenir-se dret.
La calor és insoportable, encenc l’aire condicionat i em serveixo un whisky del mini-bar.
Poso la tele,
canviant de canal compulsivament.
En algunes emissores fan aquells anuncis de contactes amb imatges de soft-porno. M’avorreixen.
M’adreço a l’escriptori, obro l’informe de la consultoria i recordo les paraules de don Jacinto Vistahermosa:
-Recuerde Velarde, necesitamos el inmueble al mejor precio.
Las posibilidades de Barcelona son ilimitadas en el turismo y la recalificación del terreno para nuestro hotel pronto será un hecho.
Velarde: -He estudiado el proyecto, Don Jacinto, y en esa parte de las Ramblas solo hay burdeles, peep-shows, bares y antros de la más baja estofa.
Jacinto -Echaremos fuera de la zona a toda esa chusma de inmigrantes y prostitutas. Usted vaya allá y haga el estudio de la finca, tenemos que conseguir el mejor precio posible.
No puc fallar,
aquesta operació pot suposar-me un 5% de benefici.
Adéu a viure al costat de l’M30,
podrem comprar un xalet a Las Rozas,
canviar-nos el vell cotxe per un Audi,
portar les nenes a una bona escola.
Tanco, finalment els ulls, pensant en l’Almudena,
desitjant-la com faig sempre,
em baixo la cremallera del pantaló pensant en com celebrarem el meu triomf a la tornada.
*
Recullo el meu farcell ple de material,
l’imsomni d’ahir m’ha fet llevar-me una mica més tard que els meus companys.
Surto amb la pesada càrrega a l’espatlla.
CLIC-CLAC l’ascensor s’atura en el meu pis.
Un dels africans del pis de sota obre la reixa i entra amb la seva mercaderia a l’esquena.
Em somriu amb les seves blanques dents.
-Bondia, responc. CLIC-CLAC.
* * *
CLIC-CLAC, realment una finca ruinosa, qui pot viure en aquestes condicions?
CLIC-CLAC. Obro la porta del minúscul ascensor i un negre surt d’ell amb un embalum impossible sobre la seva espatlla.
Una jove rossa i patèticament atractiva el segueix.
Es creuen tres holes i com podem ens cedim el pas en aquell petit espai.
Surten per la porta principal, veig a terra un DVD que recullo, segueixo el negre i el crido, però ell espantat ja ha arrencat a còrrer.
* * *
Torno a entrar a la finca, preparo la meva carpeta i l’informe a emplenar.
Merda, m’he tacat la corbata de mantega... quina imatge donaré als socis catalans!
Miro el DVD “La hoguera de las vanidades”, me’l fico a la butxaca pensant que el miraré amb l’Almudena quan torni a Madrid.
CLIC – CLAC
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
les llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb la seva ululant sirena,
els neons del local del costat que no descansaran fins les 3 de la matinada, penetren intermitents fins la paret del fons...
Puc copsar com algú camina pel carreró amb passes desiguals, arrítmiques, pesades...
el soroll d’un cotxe que marxa per la cantonada i les agulles d’uns talons que taladren les llambordes mullades.
Els meus ulls s’obren i observen el desolat sostre: la pintura que es despren del racó, la vella làmpada penjant.
Les respiracions dels meus companys es barregen. Qui més qui menys omple amb els seus roncs les cantonades de l’habitació.
La maquinària de l’ascensor es posa en marxa sonorament i pesadament, l’aparell baixa mandrós anunciant amb un CLIC-CLAC el seu pas per cada pis.
La porta grinyola en obrir-se - com queixant-se del seu dur treball.
Se senten veus barrejades a la cabina, retrets i algun crit ofegat en la nit.
De nou la gàbia de l’ascensor que s’obre i les passes desiguals i desacompassades que s’apropen a una porta.
Un soroll sord en tres temps l’obre pesadament.
Els meus ulls observen la làmpada penjant que es mou a cada pas de la parella del pis de dalt.
Discuteixen, parlen amb aquelles paraules incomprensibles amb que sempre parlen els veïns.
En la remor de les seves paraules els meus ulls es van tancant intermitentment.
Les parpelles pesants tanquen el teló sobre la làmpada penjant.
Un sol intens m’escalfa la cara, l’olor a terra seca i pols inunda les meves narius.
Els murmuris incomprensibles ara es tornen plens de sentit, el timbre es va atiplant fins convertir-se en la veu de la mare:
- Oum tara, Oum ba mousso... m’en vaig mare.
- Bara be thiama, hi ha molta feina per tothom... el futur a Europa existeix, aqui només puc esperar la mort.
- Somorodô? I Moussodô? Dîn ka kene? I la familia? I la teva dona? I els nens?
- Ya foy oum tara, no serà un problema quan tingui feina vindran amb mi. Tindrem una casa, els nens aniran a escola i t’enviarem diners per ajudar-te a tu i la familia.
Les veus del pis de dalt s’intensifiquen, les meves parpelles es tornen a obrir, un crit ofegat, gemecs i sanglots, un plor... un dilatat silenci.
Trobo a faltar la Kanaré amb el seu somriure franc, les seves dents separades i els seus ulls que destil.len alegria.
Com seran ara els teus ulls, Kanaré, tres anys després de la nostra separació?
Al pis de dalt les veus es tornen silencioses i càlides.
- Oum ba mousso, Kanaré... però tornaré aviat.
Tindrem una casa,
els nens aniran a escola. Mentrestant t’enviaré diners per ajudar-te a tu i la familia.
Aquella nit vam fer l’amor per darrera vegada, dolçament, com si fos la última.
A dalt, els veïns s’apaciguaven, la làmpada s’acompassava al soroll del matalàs de dalt. Els meus ulls es tancaven i abraçaven la Kanaré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer ressonen al meu cap...
una ambulància fa aturar el meu taxi entre udols i llums grogues,
els neons del club show continuen encesos,
les noies deuen estar aguantant el pelúltim whisky de l’últim pesat de la nit.
En Fran camina de costat a costat de la vorera, jo pago el taxi que derrapa per fugir del nostre barri de mala mort.
Intento mantenir en peu en Fran, però els meus peus s’entortolliguen amb aquests maleits talons.
Arribem al portal de casa sortejant vòmits i pixums de cervesa i alcohol.
La façana cau a trossos.
El vell ascensor trenca el silenci de la finca amb el seu murmuri mecànic.
CLIC-CLAC tercer, CLIC-CLAC segon, CLIC-CLAC primer, CLIC-CLAC entresol...
En Fran m’escridassa
–Ets una puta, i sempre ho seras.
Intento clamar-lo:
-Tranquil Fran, deixa’m que t’ajudi potser has begut massa.
–Deixa’m meuca, puc jo sol...
Arribem al quart pis, en Fran s’entrabanca amb la reixa de l’ascensor.
–Cullons d’ascensor!!! Òstiaputa!!!–crida.
S’obre la porta i entrem en l’estança.
Em dirigeixo al bany, sec al water i eixugo els meus ulls amb un mocador.
Em recosto en la paret i recordo les muntanyes de Romania, l’olor a camp, a coriandre, a timó, a fonoll... El meu pare dient-me:
- Chase un vis, viaţă în Spania nu este atât de uşor
persegueixes un somni, la vida a Espanya no és tan fàcil.
-Acolo este locul de munca, tata, posibilitatile... hi ha feina pare, possibilitats que aqui no tenim.
Un crit greu,
-Mihaela, Mihaela!!!! On t’has ficat bagassa?
Llenço el kleenex al water, estiro de la cadena i surto del bany.
–Digues Fran
-Posa’m un whisky
–Ja has begut massa Fran
-No estas aqui per a opinar, posa’m el wisky i balla per mi, com fas amb aquells fastigosos del club.
Preparo la beguda d’en Fran mecànicament, la meva ment s’evadeix en l’autocar que ens va portar a Barcelona a Maria, Nicoleta i a mi.
En els primers dies a la ciutat buscavem la feina que mai vam trobar, fins que s’ens van acabar els diners.
Llavors “l’agència” ens va reclamar el deute i ens va posar en contacte amb en Fran.
En les primeres converses amb el pare li deia que haviem trobat feina en una benzinera, ell es pensava que serviem combustible.
Poc a poc les trucades a Romania s’anaren distanciant.
Com explicar-li a un pare aquesta situació?
Ploro,
un riu de llàgrimes anega la meva ànima...
en Fran apareix a la porta. A la seva manera és delicat, m’acaricia el cabell, amb el seu alé d’alcohol em diu
–Vine bonica, no ploris, ets la més bella, la més bonica de totes.
De què serveix ser la més bonica de totes les putes?
Per treballar en un club i no a peu de carretera?
M’adreça al llit, els meus ulls, encara plorosos, es tanquen i pensen en aquell company i aquells fills que potser mai no tindré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb un planyent crit,
les llums de neon del local de davant penetren pel finestral de l’hotel.
M’aixeco i miro les Rambles,
A l’altra vorera una parella de borratxos surt d’un taxi ensopegant matusserament.
La dona segueix l’home embriagat i li ajuda a mantenir-se dret.
La calor és insoportable, encenc l’aire condicionat i em serveixo un whisky del mini-bar.
Poso la tele,
canviant de canal compulsivament.
En algunes emissores fan aquells anuncis de contactes amb imatges de soft-porno. M’avorreixen.
M’adreço a l’escriptori, obro l’informe de la consultoria i recordo les paraules de don Jacinto Vistahermosa:
-Recuerde Velarde, necesitamos el inmueble al mejor precio.
Las posibilidades de Barcelona son ilimitadas en el turismo y la recalificación del terreno para nuestro hotel pronto será un hecho.
Velarde: -He estudiado el proyecto, Don Jacinto, y en esa parte de las Ramblas solo hay burdeles, peep-shows, bares y antros de la más baja estofa.
Jacinto -Echaremos fuera de la zona a toda esa chusma de inmigrantes y prostitutas. Usted vaya allá y haga el estudio de la finca, tenemos que conseguir el mejor precio posible.
No puc fallar,
aquesta operació pot suposar-me un 5% de benefici.
Adéu a viure al costat de l’M30,
podrem comprar un xalet a Las Rozas,
canviar-nos el vell cotxe per un Audi,
portar les nenes a una bona escola.
Tanco, finalment els ulls, pensant en l’Almudena,
desitjant-la com faig sempre,
em baixo la cremallera del pantaló pensant en com celebrarem el meu triomf a la tornada.
*
Recullo el meu farcell ple de material,
l’imsomni d’ahir m’ha fet llevar-me una mica més tard que els meus companys.
Surto amb la pesada càrrega a l’espatlla.
CLIC-CLAC l’ascensor s’atura en el meu pis.
Un dels africans del pis de sota obre la reixa i entra amb la seva mercaderia a l’esquena.
Em somriu amb les seves blanques dents.
-Bondia, responc. CLIC-CLAC.
* * *
CLIC-CLAC, realment una finca ruinosa, qui pot viure en aquestes condicions?
CLIC-CLAC. Obro la porta del minúscul ascensor i un negre surt d’ell amb un embalum impossible sobre la seva espatlla.
Una jove rossa i patèticament atractiva el segueix.
Es creuen tres holes i com podem ens cedim el pas en aquell petit espai.
Surten per la porta principal, veig a terra un DVD que recullo, segueixo el negre i el crido, però ell espantat ja ha arrencat a còrrer.
* * *
Torno a entrar a la finca, preparo la meva carpeta i l’informe a emplenar.
Merda, m’he tacat la corbata de mantega... quina imatge donaré als socis catalans!
Miro el DVD “La hoguera de las vanidades”, me’l fico a la butxaca pensant que el miraré amb l’Almudena quan torni a Madrid.
CLIC – CLAC
No hay comentarios:
Publicar un comentario