T'imagines com si et fessin una pel.lícula en directe? amb els seus decorats monumentals, amb interpretacions magistrals, música especialment tocada per a l'ocasió, escenografies suggerents, dansa precisa, vestuari acurat i espectacular... i així podria continuar desgranant cada un dels elements que intervendrien?
T'ho imagines? vinga, va, en serio... ets capaç d'imaginar-ho?
Doncs això, amic meu, és l'òpera...
N'hi ha de molts tipus veristes, costumistes, épiques, mitológiques, belcantistes... però totes aconsegueixen embolcallar-te en el seu argument i la seva fantasia i viure amb intensitat allò que succeix a l'escenari.
Jo vaig coneixer l'òpera per la meva condició de pianista. Ja al principi, en un dels primers concerts que vaig fer vaig acompanyar la soprano i amiga Maria Isabel Fuentealba entre altres en les dues àries de la Reina de la Nit de Mozart. Paraules importants, no totes les sopranos que conec la poden interpretar... i molt poques amb la facilitat que ho feia la Maria Isabel. Bé, aquest curs passat la jove Anna Basagaña em va sorprendre per la seva facilitat en aquelles agilitats.
Després d'acompanyar una llarga llista de cantants en les seves àries, de treballar un estiu al Liceu substituint l'ara destacat Miquel Ortega, l'òpera es va anar descobrint davant meu. Tot i ser músic no sóc un melòman operístic entés en grans figures, ni especialista en l'obra de Wagner o Verdi, no... però t'haig de dir, bon amic, que a l'òpera deixo anar la meva imaginació, ric amb el quintet final del Figaro de Rossini i m'emociono amb les àries de La Bohème de Puccini, visc amb intensitat les andances de Don José seguint la Carmen dels seus amors per les Serres andalusses...
La Dama de Piques, va ser una sorpresa notable. En primer lloc per la trama, basada en el conte de Pushkin que ens va atrapar des del primer moment, en segon lloc pel simfonisme de Txaikovski, el seu tractament de l'orquestra, els motius musicals que descrivien la situació psicològica del protagonista, també pel tractament tipicament rus de les veus greus tractades a mode de mantra hipnòtic i també per l'escenografia magificient , pels palaus, els rius, les amples sales etc.
Vaig comparar La Dama de Piques a les novel.les del XIX rus, dures, llargues i denses, però a l'hora captivadores fins el punt d'atrapar-te en la seva trama fins arribar al final. Quan tot s'acaba, igual que en aquelles novel.les, igual que en les bones pel.lícules del cine de la meva escola en la meva infància, una sensació de sortir d'un somni, de no haver desconnectat en tota l'estona, de sentir que el teu esperit torna d'un viatge on ha estat transportat per la música, el cant i Txaikovski amb tots els elements de que et parlava al principi.
Talment, com si t'haguessin fet una épica pel.lícula en directe... només pels escollits que estavem aquell dia al teatre...
