El conte que vaig explicar l'any passat a les Vuit hores de contes de la Jordiada de Cornellà de Llobregat, era un homenatge al cine i a la música, a aquells mites personals amb qui comparteixo maneres de pensar: Aute, Serrat, Sabina... va per ells:
CINE
Camina amb passos curts pels vells carrers de la ciutat. La mirada perduda i l’aspecte deteriorat el confonen amb alguns sense sostre que deambulen sense rumb fixe, viatjant allà on el bon o el mal vent els dugui.
S’atura davant d’una enorme porta vella i corcada, mira a un costat i a l’altre i quan està segur de què ningú l’observa introdueix la clau en el pany que com per art de màgia cedeix suaument a la carícia de la seva mà.
Travessa el gran edifici fins les estretes escales d’esglaons alts i empinats. A mig camí ha d’aturar-se per recobrar l’alé. Ja no ets qui eres, Víctor, el temps no passa en va.
…..
La primera vegada que vaig entrar en una cabina de projecció va ser de la seva mà. En Víctor em va meravellar convidant-me una tarda, després de la projecció, a passar al seu santa-sanctorum. Em va mostrar com l’enorme marca de la màquina rebobinava la pel.lícula que s’havia de tornar al distribuidor.
Grans pósters de pel.lícules antigues cobrien les parets: Humphrey Bogart amb gavardina i una cigarreta a la mà, Rita Haywort encorsetada en un llarg vestit i despullant el seu braç d’un elegant guant, Clarck Gable seduint Ava Gadner enmig de la jungla. Aquell era el seu món, que excepcionalment compartia amb mi.
LOS FANTASMAS DEL ROXY
(J.M Serrat i Juan Marsé) (Bienaventurados 1987)
La Do#m Mim Fa#7
Sepan aquellos que no estén al corriente
Sim Fa#7 Sim Fa#7
que el Roxy, del que estoy hablando, fue
Sim Fa#7 Sim Mi
un cine de reestreno preferente
La Mi La LA
que iluminaba la plaza Lesseps.
Fa#m Do#m Fa#m
Echaban NO-DO y dos películas de esas
Do#m Fa#7
que tú detestas y me chiflan a mi,
Sim Sim7
llenas de amores imposibles y
Si7 Mi La
pasiones desatadas y violentas,
Sol7 Fa#7
Villanos en cinemascope.
Sim Mi
Hermosas damas y altivos
La* La Sol7 Fa#7
caballeros del sur
Sim Mi
tomaban el te en el Roxy
La Fa#7 Si7 Mi
cuando apagaban la luz.
La Do#m Mim Fa#7
Era un típico local de medio pelo
Sim Fa#7 Sim Fa#7
como el Excelsior, como el Maryland
Sim Fa#7 Sim Mi
al que a mi gusto le faltaba un gallinero
La Mi La
con bancos de madera oliendo a zotal.
Fa#m Do#m Fa#m
No tuvo nunca el sabor del Selecto
Do#m Fa#7
ni la categoría del Kursaal
Sim Sim7
pero allí fue donde a Lauren Bacall
Si7 Mi
Humprey Bogart le juró amor eterno.
La Sol 7 Fa#7 Sim
Mirándose en sus ojos claros
Mi
y el patio de butacas
La La* Sol7 Fa#7
aplaudió con frenesí
Sim Mi
en la penumbra del Roxy
La Fa#7 Si7 Mi
cuando ella dijo que sí.
La Do#m Mim Fa#7
Yo fui uno de los que lloraron
Sim Fa#7 Sim Fa#7
cuando anunciaron su demolición
Sim Fa#7 Sim Mi
con un cartel de: 'Núñez y Navarro'
La Mi La
próximamente en este salón
Fa#m Do#m Fa#m
En medio de una roja polvareda
Do#m Fa#7
el Roxy dio su ultima función
Sim Sim7
y malherido como King-Kong
Si7 Mi
se desplomó su fachada en la acera
La Sol7 Fa#7 Sim
Y en su lugar han instalado
Mi
la agencia número treinta y tres
La La*/Sol7/Fa#7
del banco central.
Sim Mi
Sobre las ruinas del Roxy
La Fa#7 Si7 Mi
juega al palé‚ el capital.
La Do#m Mim Fa#7
Pero de un tiempo acá, en el banco, ocurren cosas
Sim Fa#7 Sim Fa#7
a las que nadie encuentra explicación.
Sim Fa#7 Sim Mi
Un vigilante nocturno asegura
La Mi La Mi
que un trasatlántico atravesó el hall.
Fa#m Do#m Fa#m
Y en cubierta Fred Astaire y Ginger Rogers
Do#m Fa#7
se marcaban 'el continental.'
Sim Sim7
Atravesó la puerta de cristal
Si7 Mi
y se perdió en dirección a Fontana.
La Sol7 Fa#7
Y como pólvora encendida
Sim Mi
por gracia y por la salud
La La* Sol7 Fa#7
está corriendo la voz
Sim Mi
que los fantasmas del Roxy
La Fa#7 Si7 Mi
son algo más que un rumor.
La Do#m Mim Fa#7
Cuentan que al ver a Clark Gable en persona
Sim Fa#7 Sim Fa#7
en la cola de la ventanilla dos
Sim Fa#7 Sim Mi
con su sonrisa ladeada y socarrona
La Mi La
una cajera se desparramó.
Fa#m Do#m Fa#m
Y que un oficial de primera, interino,
Do#m Fa#7
sorprendió al mismísimo Glen Ford
Sim Sim7
en el despacho del interventor
Si7 Mi
abofeteando a una rubia platino.
La Sol7 Fa#7
Así que no se espante, amigo
Sim Mi
si esperando el autobús
La La* Sol7 Fa#7
le pide fuego George Raft.
Sim Mi
Son los fantasmas del Roxy
La La* Sol7 Fa#7
que no descansan en paz.
Sim Mi
Son los fantasmas del Roxy
La* SOL FA LA
que no descansan en paz.
Recordo com, des de la butaca de l’amfiteatre, la meva mirada seguia els resplandors de colors que travesaven la sala i es reflectien en el pantalla.
Rajos de vida amb les històries més meravelloses que la meva ment podia concebir.
Al final de la projecció vaig seguir l’estela luminosa fins plantar-me davant de la finestreta de la cabina. Va ser quan el vell operador em va convidar a entrar en el seu món.
Amb el meu amic Víctor vaig compartir confidències: la meva primera cita amb una noia. Joveníssims els dos. Va ser una reposició de Bambi. Entre llàgrima i llàgrima no ens vam dedicar ni un petó. Però continua sent una tendra imatge de la meva infància.
Quàntes primeres cites plenes de tendresa i sinceritat havia contemplat el vell des del seu privilegiat mirador. Parelles de nens i nenes mirant una pel.lícula agafats de la mà, sentint per primera vegada un cap recolzat en l’ espatlla…
LAS CUATRO Y DIEZ (L. E. Aute) (Rito 1973)
G D
Fue en ese cine, ¿te acuerdas?
Em C
en una mañana, al este del edén;
D
James Dean tiraba piedras
G
a una casa blanca, entonces te besé.
G D
Aquella fue la primera vez,
Em C
tus labios parecían de papel.
D
Y a la salida, en la puerta,
G
nos pidió un triste inspector nuestros carnés.
Em
Luego volví a la Academia
C D G
para no faltar a clase de Francés.
Em
Tú me esperaste hora y media,
C D G
en esta misma mesa, yo me retrasé.
G D
¿Quieres helado de fresa,
Em C
o prefieres que te pida ya el café?
D
Cuéntame cómo te encuentras,
G
aunque sé que me responderás que bien.
G D
Toma esta foto. Es muy fea,
Em C
el más pequeño acababa de nacer.
D
Oiga, ¿me trae la cuenta?
G
Calla, que fui yo quien te invitó a comer.
Em
No te demores, no sea
C D G
que no llegues a la hora al almacén.
Em
Llámame el día que puedas,
C D G
date prisa, que ya son las cuatro y diez.
En Víctor, des de les entranyes del Doré havia vist passar la vida, la història. La gran i les petites històries.
El cine era el primer recurs social: el lloc ideal per a les primeres cites.
El lloc on estar sols (re-la-ti-va-ment sols) i a les fosques.
UNA DE ROMANOS
(J. Sabina – El hombre del traje gris 1988)
INTRO: MI LA MI LA
MI SI
¿Has visto un ciclo en televisión del cine en tiempos de Franco?
LA do#m SI
Yo soy aquel chaval que creció en la fila de los mancos.
MI SI
Si un dedo acariciaba una pierna, un cuello, un sujetador,
LA do#m SI
bramaba la temible linterna del acomodador.
fa#m LA MI
Ella tenía catorce abriles en canal,
fa#m LA SI
sobre las rodillas rebeca para disimular;
MI SI
aquel sabor a chocolatina, piel, saliva y sudor ...
LA do#m SI
la carne de gallina me pone en el corazón.
DO MI
En pantalla Dalila cortaba el pelo al cero a Sansón
DO RE7 DO RE7
y en la última fila del cine con calcetines aprendimos tu y yo.
SOL
Juegos de manos
DO RE
a la sombra de un cine de verano.
SOL
Juegos de manos ...
SI SI7
siempre daban una de romanos.
INTRO: MI LA MI LA
MI SI
Era condición esencial organizar bien el modo
LA do#m SI
de entrar en la semioscuridad blanca y negra del NO-DO
MI SI
y, mientras en el circo un león se merendaba un cristiano,
LA do#m SI
la nena se dejaba besar (que no la pille su hermano).
fa#m LA MI
Si estrenaban Cleopatra y pedían el carnet
fa#m LA SI
yo iba con corbata y pomada que cura el acné
MI SI
hasta que aquella bici de mi niñez se fue quedando sin frenos
LA do#m SI
y en la peli que pusieron después nunca ganaban los buenos.
DO MI
Y mientras en pantalla prendía fuego a Roma Nerón,
DO RE7 DO RE7
contra la última valla del cine y en calcetines aprendimos tu y yo.
SOL
Juegos de manos
DO RE
a la sombra de un cine de verano.
SOL
Juegos de manos ...
SI SI7
siempre daban una de romanos.
SOL DO
Hoy que todos andan con vídeos porno-americano
SOL DO SOL
para ver contigo me alquilo una de romanos.. De Romanos
Amb ell i amb persones com ell, el cinema va evolucionar. Com la ment de les persones, com la conciència dels països, com la maduració de la societat. I ha esdevingut una nova eina de reflexió convertint-se en esbarjo de les ments i aliment de les conciències. Veritable obra d’art en mans d’artistes com en Víctor.
Aquest matí al diari, llegia el seu obituari: Víctor Seausa i Martí, trobat descansant en la pau de la seva cabina. Dissabte 17 d’abril de 2010. Final de cinema d’una vida dedicada al cine.
CINE, CINE (L. E. Aute) (Cuerpo a cuerpo 1984)
Recuerdo bien
mim
aquellos «cuatrocientos golpes» de Truffaut
Do
y el travelling con el pequeño desertor,
la
Antoine Doinel,
mim
playa a través,
Do
buscando un mar que parecía más un paredón.
lam Re7
Y el happy-end
mim
que la censura travestida en voz en off
Do
sobrepusiera al pesimismo del autor,
lam
nos hizo ver
mim
que un mundo cruel
Do
se salva con una homilía fuera del guión.
Lam Re7
Cine, cine, cine,
Do
más cine por favor,
Sol
que todo en la vida es cine
La
que todo en la vida es cine
Re
y los sueños,
lam
cine son.
Re
Al fin llegó
mim
el día tan temido más allá del mar,
DoM
previsto por los grises de Henri Decae;
lam
cuánta razón
mim
tuvo el censor,
DoM
Antoine Doinel murió en su «domicilio conyugal».
lam ReM
Pido perdón
mim
por confundir el cine con la realidad,
DoM lam
no es fácil olvidar Cahiers du cinéma,
ReM
le Mac Mahon,
mim
eso pasó,
DoM
son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.
Lam ReM
HABLACADHABLA
HablacadhablaCADHABLAcadhablaCADHABLAcadhablaCADHABLA HablacadhablaCADHABLAcadhablaCADHABLAcadhablaCADHABLA
sábado, 30 de abril de 2011
jueves, 28 de abril de 2011
Tres nits feixugues...
CLIC - CLAC
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
les llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb la seva ululant sirena,
els neons del local del costat que no descansaran fins les 3 de la matinada, penetren intermitents fins la paret del fons...
Puc copsar com algú camina pel carreró amb passes desiguals, arrítmiques, pesades...
el soroll d’un cotxe que marxa per la cantonada i les agulles d’uns talons que taladren les llambordes mullades.
Els meus ulls s’obren i observen el desolat sostre: la pintura que es despren del racó, la vella làmpada penjant.
Les respiracions dels meus companys es barregen. Qui més qui menys omple amb els seus roncs les cantonades de l’habitació.
La maquinària de l’ascensor es posa en marxa sonorament i pesadament, l’aparell baixa mandrós anunciant amb un CLIC-CLAC el seu pas per cada pis.
La porta grinyola en obrir-se - com queixant-se del seu dur treball.
Se senten veus barrejades a la cabina, retrets i algun crit ofegat en la nit.
De nou la gàbia de l’ascensor que s’obre i les passes desiguals i desacompassades que s’apropen a una porta.
Un soroll sord en tres temps l’obre pesadament.
Els meus ulls observen la làmpada penjant que es mou a cada pas de la parella del pis de dalt.
Discuteixen, parlen amb aquelles paraules incomprensibles amb que sempre parlen els veïns.
En la remor de les seves paraules els meus ulls es van tancant intermitentment.
Les parpelles pesants tanquen el teló sobre la làmpada penjant.
Un sol intens m’escalfa la cara, l’olor a terra seca i pols inunda les meves narius.
Els murmuris incomprensibles ara es tornen plens de sentit, el timbre es va atiplant fins convertir-se en la veu de la mare:
- Oum tara, Oum ba mousso... m’en vaig mare.
- Bara be thiama, hi ha molta feina per tothom... el futur a Europa existeix, aqui només puc esperar la mort.
- Somorodô? I Moussodô? Dîn ka kene? I la familia? I la teva dona? I els nens?
- Ya foy oum tara, no serà un problema quan tingui feina vindran amb mi. Tindrem una casa, els nens aniran a escola i t’enviarem diners per ajudar-te a tu i la familia.
Les veus del pis de dalt s’intensifiquen, les meves parpelles es tornen a obrir, un crit ofegat, gemecs i sanglots, un plor... un dilatat silenci.
Trobo a faltar la Kanaré amb el seu somriure franc, les seves dents separades i els seus ulls que destil.len alegria.
Com seran ara els teus ulls, Kanaré, tres anys després de la nostra separació?
Al pis de dalt les veus es tornen silencioses i càlides.
- Oum ba mousso, Kanaré... però tornaré aviat.
Tindrem una casa,
els nens aniran a escola. Mentrestant t’enviaré diners per ajudar-te a tu i la familia.
Aquella nit vam fer l’amor per darrera vegada, dolçament, com si fos la última.
A dalt, els veïns s’apaciguaven, la làmpada s’acompassava al soroll del matalàs de dalt. Els meus ulls es tancaven i abraçaven la Kanaré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer ressonen al meu cap...
una ambulància fa aturar el meu taxi entre udols i llums grogues,
els neons del club show continuen encesos,
les noies deuen estar aguantant el pelúltim whisky de l’últim pesat de la nit.
En Fran camina de costat a costat de la vorera, jo pago el taxi que derrapa per fugir del nostre barri de mala mort.
Intento mantenir en peu en Fran, però els meus peus s’entortolliguen amb aquests maleits talons.
Arribem al portal de casa sortejant vòmits i pixums de cervesa i alcohol.
La façana cau a trossos.
El vell ascensor trenca el silenci de la finca amb el seu murmuri mecànic.
CLIC-CLAC tercer, CLIC-CLAC segon, CLIC-CLAC primer, CLIC-CLAC entresol...
En Fran m’escridassa
–Ets una puta, i sempre ho seras.
Intento clamar-lo:
-Tranquil Fran, deixa’m que t’ajudi potser has begut massa.
–Deixa’m meuca, puc jo sol...
Arribem al quart pis, en Fran s’entrabanca amb la reixa de l’ascensor.
–Cullons d’ascensor!!! Òstiaputa!!!–crida.
S’obre la porta i entrem en l’estança.
Em dirigeixo al bany, sec al water i eixugo els meus ulls amb un mocador.
Em recosto en la paret i recordo les muntanyes de Romania, l’olor a camp, a coriandre, a timó, a fonoll... El meu pare dient-me:
- Chase un vis, viaţă în Spania nu este atât de uşor
persegueixes un somni, la vida a Espanya no és tan fàcil.
-Acolo este locul de munca, tata, posibilitatile... hi ha feina pare, possibilitats que aqui no tenim.
Un crit greu,
-Mihaela, Mihaela!!!! On t’has ficat bagassa?
Llenço el kleenex al water, estiro de la cadena i surto del bany.
–Digues Fran
-Posa’m un whisky
–Ja has begut massa Fran
-No estas aqui per a opinar, posa’m el wisky i balla per mi, com fas amb aquells fastigosos del club.
Preparo la beguda d’en Fran mecànicament, la meva ment s’evadeix en l’autocar que ens va portar a Barcelona a Maria, Nicoleta i a mi.
En els primers dies a la ciutat buscavem la feina que mai vam trobar, fins que s’ens van acabar els diners.
Llavors “l’agència” ens va reclamar el deute i ens va posar en contacte amb en Fran.
En les primeres converses amb el pare li deia que haviem trobat feina en una benzinera, ell es pensava que serviem combustible.
Poc a poc les trucades a Romania s’anaren distanciant.
Com explicar-li a un pare aquesta situació?
Ploro,
un riu de llàgrimes anega la meva ànima...
en Fran apareix a la porta. A la seva manera és delicat, m’acaricia el cabell, amb el seu alé d’alcohol em diu
–Vine bonica, no ploris, ets la més bella, la més bonica de totes.
De què serveix ser la més bonica de totes les putes?
Per treballar en un club i no a peu de carretera?
M’adreça al llit, els meus ulls, encara plorosos, es tanquen i pensen en aquell company i aquells fills que potser mai no tindré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb un planyent crit,
les llums de neon del local de davant penetren pel finestral de l’hotel.
M’aixeco i miro les Rambles,
A l’altra vorera una parella de borratxos surt d’un taxi ensopegant matusserament.
La dona segueix l’home embriagat i li ajuda a mantenir-se dret.
La calor és insoportable, encenc l’aire condicionat i em serveixo un whisky del mini-bar.
Poso la tele,
canviant de canal compulsivament.
En algunes emissores fan aquells anuncis de contactes amb imatges de soft-porno. M’avorreixen.
M’adreço a l’escriptori, obro l’informe de la consultoria i recordo les paraules de don Jacinto Vistahermosa:
-Recuerde Velarde, necesitamos el inmueble al mejor precio.
Las posibilidades de Barcelona son ilimitadas en el turismo y la recalificación del terreno para nuestro hotel pronto será un hecho.
Velarde: -He estudiado el proyecto, Don Jacinto, y en esa parte de las Ramblas solo hay burdeles, peep-shows, bares y antros de la más baja estofa.
Jacinto -Echaremos fuera de la zona a toda esa chusma de inmigrantes y prostitutas. Usted vaya allá y haga el estudio de la finca, tenemos que conseguir el mejor precio posible.
No puc fallar,
aquesta operació pot suposar-me un 5% de benefici.
Adéu a viure al costat de l’M30,
podrem comprar un xalet a Las Rozas,
canviar-nos el vell cotxe per un Audi,
portar les nenes a una bona escola.
Tanco, finalment els ulls, pensant en l’Almudena,
desitjant-la com faig sempre,
em baixo la cremallera del pantaló pensant en com celebrarem el meu triomf a la tornada.
*
Recullo el meu farcell ple de material,
l’imsomni d’ahir m’ha fet llevar-me una mica més tard que els meus companys.
Surto amb la pesada càrrega a l’espatlla.
CLIC-CLAC l’ascensor s’atura en el meu pis.
Un dels africans del pis de sota obre la reixa i entra amb la seva mercaderia a l’esquena.
Em somriu amb les seves blanques dents.
-Bondia, responc. CLIC-CLAC.
* * *
CLIC-CLAC, realment una finca ruinosa, qui pot viure en aquestes condicions?
CLIC-CLAC. Obro la porta del minúscul ascensor i un negre surt d’ell amb un embalum impossible sobre la seva espatlla.
Una jove rossa i patèticament atractiva el segueix.
Es creuen tres holes i com podem ens cedim el pas en aquell petit espai.
Surten per la porta principal, veig a terra un DVD que recullo, segueixo el negre i el crido, però ell espantat ja ha arrencat a còrrer.
* * *
Torno a entrar a la finca, preparo la meva carpeta i l’informe a emplenar.
Merda, m’he tacat la corbata de mantega... quina imatge donaré als socis catalans!
Miro el DVD “La hoguera de las vanidades”, me’l fico a la butxaca pensant que el miraré amb l’Almudena quan torni a Madrid.
CLIC – CLAC
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
les llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb la seva ululant sirena,
els neons del local del costat que no descansaran fins les 3 de la matinada, penetren intermitents fins la paret del fons...
Puc copsar com algú camina pel carreró amb passes desiguals, arrítmiques, pesades...
el soroll d’un cotxe que marxa per la cantonada i les agulles d’uns talons que taladren les llambordes mullades.
Els meus ulls s’obren i observen el desolat sostre: la pintura que es despren del racó, la vella làmpada penjant.
Les respiracions dels meus companys es barregen. Qui més qui menys omple amb els seus roncs les cantonades de l’habitació.
La maquinària de l’ascensor es posa en marxa sonorament i pesadament, l’aparell baixa mandrós anunciant amb un CLIC-CLAC el seu pas per cada pis.
La porta grinyola en obrir-se - com queixant-se del seu dur treball.
Se senten veus barrejades a la cabina, retrets i algun crit ofegat en la nit.
De nou la gàbia de l’ascensor que s’obre i les passes desiguals i desacompassades que s’apropen a una porta.
Un soroll sord en tres temps l’obre pesadament.
Els meus ulls observen la làmpada penjant que es mou a cada pas de la parella del pis de dalt.
Discuteixen, parlen amb aquelles paraules incomprensibles amb que sempre parlen els veïns.
En la remor de les seves paraules els meus ulls es van tancant intermitentment.
Les parpelles pesants tanquen el teló sobre la làmpada penjant.
Un sol intens m’escalfa la cara, l’olor a terra seca i pols inunda les meves narius.
Els murmuris incomprensibles ara es tornen plens de sentit, el timbre es va atiplant fins convertir-se en la veu de la mare:
- Oum tara, Oum ba mousso... m’en vaig mare.
- Bara be thiama, hi ha molta feina per tothom... el futur a Europa existeix, aqui només puc esperar la mort.
- Somorodô? I Moussodô? Dîn ka kene? I la familia? I la teva dona? I els nens?
- Ya foy oum tara, no serà un problema quan tingui feina vindran amb mi. Tindrem una casa, els nens aniran a escola i t’enviarem diners per ajudar-te a tu i la familia.
Les veus del pis de dalt s’intensifiquen, les meves parpelles es tornen a obrir, un crit ofegat, gemecs i sanglots, un plor... un dilatat silenci.
Trobo a faltar la Kanaré amb el seu somriure franc, les seves dents separades i els seus ulls que destil.len alegria.
Com seran ara els teus ulls, Kanaré, tres anys després de la nostra separació?
Al pis de dalt les veus es tornen silencioses i càlides.
- Oum ba mousso, Kanaré... però tornaré aviat.
Tindrem una casa,
els nens aniran a escola. Mentrestant t’enviaré diners per ajudar-te a tu i la familia.
Aquella nit vam fer l’amor per darrera vegada, dolçament, com si fos la última.
A dalt, els veïns s’apaciguaven, la làmpada s’acompassava al soroll del matalàs de dalt. Els meus ulls es tancaven i abraçaven la Kanaré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer ressonen al meu cap...
una ambulància fa aturar el meu taxi entre udols i llums grogues,
els neons del club show continuen encesos,
les noies deuen estar aguantant el pelúltim whisky de l’últim pesat de la nit.
En Fran camina de costat a costat de la vorera, jo pago el taxi que derrapa per fugir del nostre barri de mala mort.
Intento mantenir en peu en Fran, però els meus peus s’entortolliguen amb aquests maleits talons.
Arribem al portal de casa sortejant vòmits i pixums de cervesa i alcohol.
La façana cau a trossos.
El vell ascensor trenca el silenci de la finca amb el seu murmuri mecànic.
CLIC-CLAC tercer, CLIC-CLAC segon, CLIC-CLAC primer, CLIC-CLAC entresol...
En Fran m’escridassa
–Ets una puta, i sempre ho seras.
Intento clamar-lo:
-Tranquil Fran, deixa’m que t’ajudi potser has begut massa.
–Deixa’m meuca, puc jo sol...
Arribem al quart pis, en Fran s’entrabanca amb la reixa de l’ascensor.
–Cullons d’ascensor!!! Òstiaputa!!!–crida.
S’obre la porta i entrem en l’estança.
Em dirigeixo al bany, sec al water i eixugo els meus ulls amb un mocador.
Em recosto en la paret i recordo les muntanyes de Romania, l’olor a camp, a coriandre, a timó, a fonoll... El meu pare dient-me:
- Chase un vis, viaţă în Spania nu este atât de uşor
persegueixes un somni, la vida a Espanya no és tan fàcil.
-Acolo este locul de munca, tata, posibilitatile... hi ha feina pare, possibilitats que aqui no tenim.
Un crit greu,
-Mihaela, Mihaela!!!! On t’has ficat bagassa?
Llenço el kleenex al water, estiro de la cadena i surto del bany.
–Digues Fran
-Posa’m un whisky
–Ja has begut massa Fran
-No estas aqui per a opinar, posa’m el wisky i balla per mi, com fas amb aquells fastigosos del club.
Preparo la beguda d’en Fran mecànicament, la meva ment s’evadeix en l’autocar que ens va portar a Barcelona a Maria, Nicoleta i a mi.
En els primers dies a la ciutat buscavem la feina que mai vam trobar, fins que s’ens van acabar els diners.
Llavors “l’agència” ens va reclamar el deute i ens va posar en contacte amb en Fran.
En les primeres converses amb el pare li deia que haviem trobat feina en una benzinera, ell es pensava que serviem combustible.
Poc a poc les trucades a Romania s’anaren distanciant.
Com explicar-li a un pare aquesta situació?
Ploro,
un riu de llàgrimes anega la meva ànima...
en Fran apareix a la porta. A la seva manera és delicat, m’acaricia el cabell, amb el seu alé d’alcohol em diu
–Vine bonica, no ploris, ets la més bella, la més bonica de totes.
De què serveix ser la més bonica de totes les putes?
Per treballar en un club i no a peu de carretera?
M’adreça al llit, els meus ulls, encara plorosos, es tanquen i pensen en aquell company i aquells fills que potser mai no tindré.
*
Les nits es fan feixugues en aquest racó de món.
Els sorolls,
els llums,
els crits del carrer em desvetllen...
una ambulància il.lumina el balcó amb un planyent crit,
les llums de neon del local de davant penetren pel finestral de l’hotel.
M’aixeco i miro les Rambles,
A l’altra vorera una parella de borratxos surt d’un taxi ensopegant matusserament.
La dona segueix l’home embriagat i li ajuda a mantenir-se dret.
La calor és insoportable, encenc l’aire condicionat i em serveixo un whisky del mini-bar.
Poso la tele,
canviant de canal compulsivament.
En algunes emissores fan aquells anuncis de contactes amb imatges de soft-porno. M’avorreixen.
M’adreço a l’escriptori, obro l’informe de la consultoria i recordo les paraules de don Jacinto Vistahermosa:
-Recuerde Velarde, necesitamos el inmueble al mejor precio.
Las posibilidades de Barcelona son ilimitadas en el turismo y la recalificación del terreno para nuestro hotel pronto será un hecho.
Velarde: -He estudiado el proyecto, Don Jacinto, y en esa parte de las Ramblas solo hay burdeles, peep-shows, bares y antros de la más baja estofa.
Jacinto -Echaremos fuera de la zona a toda esa chusma de inmigrantes y prostitutas. Usted vaya allá y haga el estudio de la finca, tenemos que conseguir el mejor precio posible.
No puc fallar,
aquesta operació pot suposar-me un 5% de benefici.
Adéu a viure al costat de l’M30,
podrem comprar un xalet a Las Rozas,
canviar-nos el vell cotxe per un Audi,
portar les nenes a una bona escola.
Tanco, finalment els ulls, pensant en l’Almudena,
desitjant-la com faig sempre,
em baixo la cremallera del pantaló pensant en com celebrarem el meu triomf a la tornada.
*
Recullo el meu farcell ple de material,
l’imsomni d’ahir m’ha fet llevar-me una mica més tard que els meus companys.
Surto amb la pesada càrrega a l’espatlla.
CLIC-CLAC l’ascensor s’atura en el meu pis.
Un dels africans del pis de sota obre la reixa i entra amb la seva mercaderia a l’esquena.
Em somriu amb les seves blanques dents.
-Bondia, responc. CLIC-CLAC.
* * *
CLIC-CLAC, realment una finca ruinosa, qui pot viure en aquestes condicions?
CLIC-CLAC. Obro la porta del minúscul ascensor i un negre surt d’ell amb un embalum impossible sobre la seva espatlla.
Una jove rossa i patèticament atractiva el segueix.
Es creuen tres holes i com podem ens cedim el pas en aquell petit espai.
Surten per la porta principal, veig a terra un DVD que recullo, segueixo el negre i el crido, però ell espantat ja ha arrencat a còrrer.
* * *
Torno a entrar a la finca, preparo la meva carpeta i l’informe a emplenar.
Merda, m’he tacat la corbata de mantega... quina imatge donaré als socis catalans!
Miro el DVD “La hoguera de las vanidades”, me’l fico a la butxaca pensant que el miraré amb l’Almudena quan torni a Madrid.
CLIC – CLAC
domingo, 24 de abril de 2011
Setmana Santa a l'Empordà
Ja feia molt temps que volia compartir amb els meus fills una Setmana Santa a l'Empordà... i en aquests moments estem acabant de compartir la primera. Per questions d'organització, sempre he passat amb ells la primera part de la setmana, aquest any i en cumpliment del que vam acordar amb la seva mare, per primera vegada en sis anys estan amb mi els dies de festa. Se que això és quelcom que ningú no valorarà, i és per això que em ronda el pensament de què fins ara he fet gala d'una generositat gratuïta. Sigui com sigui, aquest any han estat amb mi... i hem fet algunes de les coses que tradicionalment m'agraden fer.

Hem passat aquests dies a l'Empordà i han estat uns dies magnífics. No se altres pares, però a mi s'em cau la baba veient que els nens dormen fins les onze del matí, surten amb bicicleta, es banyen a la piscina amb la rasca que fa, mengen amb una gana enorme...
Els moments més importants d'aquests dies van ser:
el dijous Sant a Verges: feia anys que desitjava que veiessin la processó de la Dansa de la Mort de Verges. De fet m'agradaria portar-los a la representació prèvia, però crec que enguany, era demanar massa. Així que la Catalina i jo, el Marc i la Berta amb la Queralt afegida, vam anar a la processó. Vam agafar lloc al carrer dels Cargols i tot i haver d'esperar una hora llarga el pas dels passos de la processó, finalment la vam veure passar davant nostre. La primera vegada que hi anarem no ens vam "col.locar" en lloc, de manera que l'anavem seguint, o millor dit, ens l'anavem trobant per diferents llocs del poble. Podriem dir que han estat dos enfocs diferents del mateix esdeveniment, com dues preses diferents amb dues cameres de cinema o de tv. L'espera no es va fer massa llarga, ja que vam estar jugant al telèfon, a l'assasí etc. Per contra la Processó va ser motiu de consultes, preguntes i dubtes dels nens...

El divendres va ser culinari, els pares de na Catalina, mallorquins de pro, van venir a casa per fer els pertinents crespells, robiols i panades. Els nens van participar directament fent les formes dels crespells, omplint de cabell d'àngel els robiols. Vam dina de divendres Sant i vam menjar de postres els corresponents flams de vainilla com els que fa l'abuela.
Dissabte coincidia amb Sant Jordi, visita a les parades de Torroella de Montgrí, llibres i roses per a tothom, la Berta el darrer llibre de la Tea Stilton, el Marc un complet atles, na Catalina "Fácil de matar" de Maruja Torres i per mi "Catálogo de los aromas del café"...

jueves, 19 de agosto de 2010
Segovia... de nuevo
Este último año me ha sobrecogido un afán de revisarme y de formarme totalmente nuevo para mi. Hace un tiempo tenía la sensación de que "lo sabía todo", "estaba de vuelta de muchas cosas"... quizá los acontecimientos de estos últimos tiempos me han dado un baño de humildad y me han hecho rendirme al socrático "solo se que no se nada".
Bien, algo se, y no hago las cosas del todo mal (así conjuro mi vanidad!) pero puedo saber mucho más y hacer las cosas mejor. Y aún más: en este camino, puedo continuar adquiriendo la humildad del que se sabe en proceso.
Mi interés por aprender y mejorar me llevan a Segovia. Una ciudad que visitaré por tercera vez y que me causó un fuerte impresión. Me encantaron sus calles repletas de palacios, iglesias, edificios civiles... Una ciudad de cuento de hadas, una joya como Praga, como Florencia... ahí a los pies del Guadarrama humilde y callada.
Mi primer acercamiento a Segovia tuvo lugar en un momento de cambio, un momento personal muy duro de desentendimiento, de chantaje y de revelaciones. Saboreé la pequeña ciudad, sus piedras blancas, sus calles sinuosas, su teatro Juan Bravo y la figura, también humilde y callada de mi admirado Antonio Machado. Segovia, siempre en segundo plano. Segunda ciudad para Machado, después de Soria... segunda corte para Castilla pese a ser el lugar donde se coronó a la reina Isabel, segunda ciudad en la guerra de los comuneros detrás de Valladolid, ciudad iluminada y humilde...

El segundo fue muy diferente, con mi compañera paseamos por la parte antigua, hasta el Alcázar... visita gastronómica al Convento de mínimos... redescubrir San Esteban, de nuevo una iglesita pequeña, casi de juguete... que con sus bajos arcos románicos pero su imponente torre que junto a San Millán y San Lorenzo dibujan el recorrido del barrio histórico. Su aljama, su sinagoga... Recomponiéndome, restaurando mis ruinas.
El sábado llegaré a Segovia por tercera vez. La pequeña ciudad idealizada en mi mente acoge un curso que creo será muy de mi interés. Espero empaparme del espíritu de esta bellísima y humilde ciudad, que desde la insignificancia reivindica un interior grandioso y luminoso como el de las joyas italianas del cinquecento.
Segovia... de nuevo, ahora en mi vida más estable...
miércoles, 18 de agosto de 2010
Raíces, Naturaleza, Cultura, amistad...
Feliz por haber realizado de una tacada una cuádruple carambola he regresado ya de Andalucía.
Estas vacaciones compartidas con mi pareja y mis hijos me ha permitido acercarnos al lugar de donde provienen mis raíces, reconocerlas en el paisaje donde estuvo plantada la mata de la que provengo y provienen. Aunque mejor aclimatado al verdor norteño y totalmente enraizado en él, aún me produce emoción viajar a Andalucía y reconocer lo que conozco o lo que me ha sido trasmitido oralmente.
Granada, ciudad numerosas veces visitada, orgullo de los granadinos, andaluces y españoles en general por su pasado moro de talante tolerante, por su cultura, por su belleza y su historia. La Alhambra, marco de vacaciones infantiles de mi madre en la calle Real, por su pintoresquismo, por su supervivencia a la prepotencia católica, por su belleza al atardecer desde el Albayzin.
Zújar, paisajes de mis estíos de niñez, la chacha y el resto de la familia. Hemos hecho un nuevo lazo en el incosciente familiar, identificándonos con aquello de lo que provenimos. Mis hijos lo han agradecido, mis padres sé que también. Mi compañera lo ha compartido.
Cazorla y sus buitres leonados, sus jabalíes, sus ciervos, sus zorros... han cautivado a los niños y a los mayores. Aquello que vemos en los documentales de la tele existe!!! es verdad, aunque una verdad en peligro de extinción. Altas y vertiginosas montañas, profundos y gélidos ríos, tormentas que se avecinana haciéndose anunciar por rayos y truenos. Verdor en medio del secano más inminente... olivos, aceitunas, aceite...
Cultura mora, en los nombres, en los topónimos, en el idioma, en el paisaje, en las alcazabas y palacios, en las torres de vigía, en la gastronomía, en bazares y alcaicerías... Y uno la siente suya, esta cultura... parte integrante de su ADN... Como se coló en el ADN del gringo Irving.
Amistad, amigos, convivencia, camaradaría y diversión, desacuerdos y malentendidos... 24 horas tras 24 horas ponen a prueba la relación, afloran las diferencias pero también el sentido de grupo, de clan... unidos en una aventura.
Volveré a escribir sobre estos días de agosto sobretodo llenos de amor, a todas las personas que me acompañaban, a todas las personas que he reencontrado, a ese pedazo de ADN que dejé en Granada...
Cazorla y sus buitres leonados, sus jabalíes, sus ciervos, sus zorros... han cautivado a los niños y a los mayores. Aquello que vemos en los documentales de la tele existe!!! es verdad, aunque una verdad en peligro de extinción. Altas y vertiginosas montañas, profundos y gélidos ríos, tormentas que se avecinana haciéndose anunciar por rayos y truenos. Verdor en medio del secano más inminente... olivos, aceitunas, aceite...
Amistad, amigos, convivencia, camaradaría y diversión, desacuerdos y malentendidos... 24 horas tras 24 horas ponen a prueba la relación, afloran las diferencias pero también el sentido de grupo, de clan... unidos en una aventura.
Volveré a escribir sobre estos días de agosto sobretodo llenos de amor, a todas las personas que me acompañaban, a todas las personas que he reencontrado, a ese pedazo de ADN que dejé en Granada...
Etiquetes de comentaris:
Sortir carrega les meves bateries
jueves, 29 de julio de 2010
LA DAMA DE PIQUES

T'imagines com si et fessin una pel.lícula en directe? amb els seus decorats monumentals, amb interpretacions magistrals, música especialment tocada per a l'ocasió, escenografies suggerents, dansa precisa, vestuari acurat i espectacular... i així podria continuar desgranant cada un dels elements que intervendrien?
T'ho imagines? vinga, va, en serio... ets capaç d'imaginar-ho?
Doncs això, amic meu, és l'òpera...
N'hi ha de molts tipus veristes, costumistes, épiques, mitológiques, belcantistes... però totes aconsegueixen embolcallar-te en el seu argument i la seva fantasia i viure amb intensitat allò que succeix a l'escenari.
Jo vaig coneixer l'òpera per la meva condició de pianista. Ja al principi, en un dels primers concerts que vaig fer vaig acompanyar la soprano i amiga Maria Isabel Fuentealba entre altres en les dues àries de la Reina de la Nit de Mozart. Paraules importants, no totes les sopranos que conec la poden interpretar... i molt poques amb la facilitat que ho feia la Maria Isabel. Bé, aquest curs passat la jove Anna Basagaña em va sorprendre per la seva facilitat en aquelles agilitats.
Després d'acompanyar una llarga llista de cantants en les seves àries, de treballar un estiu al Liceu substituint l'ara destacat Miquel Ortega, l'òpera es va anar descobrint davant meu. Tot i ser músic no sóc un melòman operístic entés en grans figures, ni especialista en l'obra de Wagner o Verdi, no... però t'haig de dir, bon amic, que a l'òpera deixo anar la meva imaginació, ric amb el quintet final del Figaro de Rossini i m'emociono amb les àries de La Bohème de Puccini, visc amb intensitat les andances de Don José seguint la Carmen dels seus amors per les Serres andalusses...
La Dama de Piques, va ser una sorpresa notable. En primer lloc per la trama, basada en el conte de Pushkin que ens va atrapar des del primer moment, en segon lloc pel simfonisme de Txaikovski, el seu tractament de l'orquestra, els motius musicals que descrivien la situació psicològica del protagonista, també pel tractament tipicament rus de les veus greus tractades a mode de mantra hipnòtic i també per l'escenografia magificient , pels palaus, els rius, les amples sales etc.
Vaig comparar La Dama de Piques a les novel.les del XIX rus, dures, llargues i denses, però a l'hora captivadores fins el punt d'atrapar-te en la seva trama fins arribar al final. Quan tot s'acaba, igual que en aquelles novel.les, igual que en les bones pel.lícules del cine de la meva escola en la meva infància, una sensació de sortir d'un somni, de no haver desconnectat en tota l'estona, de sentir que el teu esperit torna d'un viatge on ha estat transportat per la música, el cant i Txaikovski amb tots els elements de que et parlava al principi.
Talment, com si t'haguessin fet una épica pel.lícula en directe... només pels escollits que estavem aquell dia al teatre...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



